Masia de Can Molins

En el seu estat actual, la masia és constituïda per un complex d’edificis. La casa principal és la masia característica d’aquesta zona del Baix Llobregat: planta basilical, amb pla terreny, pis i golfes. A la façana, a les dovelles de l’arc de la porta principal, la data 1709 ens indica l’època de la construcció. A ponent, i incorporada totalment a l’edifici principal, hi ha una quarta nau, de construcció probablement un xic posterior, composta a la planta baixa d’un menjador-sala d’estar, i al pis superior una galeria oberta amb una sèrie d’arcades i coberta. A les bigues hi ha dues inscripcions: 1785 i 1787, que deuen correspondre a la fi de l’edificació de tota aquesta nau o potser només al cobriment de la galeria. Per sota del nivell de l’entrada principal, però a pla terreny entrant pel camí que puja de la riera, hi ha d’altres dependències, amb algun tros d’opus spicatum. Annexos a la masia pròpiament dita, hi ha d’altres edificis, com la casa dels masovers i una capella, avui utilitzada com a magatzem, i originàriament dedicada a Sant Miquel: se n’inicià la construcció el 1773, segons inscripció de la façana, i fou beneïda i inaugurada el 1777.

Aprofitant aquesta pluralitat cronològica de la construcció, podrem interpretar millor la documentació, tant de l’arxiu Molins com d’altres.

El 1849 els Molins declaren a hisenda 60 mojades pel mas pròpiament dit (a més d’altres 53 mojades escampades per diferents indrets de Sant Climent i Viladecans). Però aquestes xifres són molt per sota de la realitat, com ens en fa avinent un esborrany previ d’aquell document on consten 80 mojades poc més o menys pel mas Molins i 61 més pels altres conceptes. Però aquesta xifra encara dubtem que fos veritable, car els límits que s’esmenten de la finca són els mateixos d’avui, i avui el mas Molins és de 100 mojades exactes.

La documentació consultada ens fa creure que aquesta hisenda de 100 mojades (prop de 50 Ha) perdura al llarg de generacions des del segle XIV ençà, i probablement de molt abans ja, sense desmembraments ni incorporacions d’importància. I ho creiem així, perquè, d’una banda, el cens que els Molins pagaven al monestir de Sant Cugat del Vallès, que n’era el propietari aloer, era, el 1675 i el 1701, d’una quartera i mitja d’ordi, bo, net i receptible, segons la recta mesura de Barcelona, i a lliurar cada any el dia del Sant Pere i Fèlix del mes d’agost (a la declaració de 1849 es diu que la contribució, que ara es pagava en forma monetitzada al Banc d’Amortització, corresponia a aquella quartera i mitja d’ordi del cens del monestir vallesà), i, d’una altra banda, trobem aquesta mateixa quantitat i aquestes mateixes característiques en les condicions del cens que Pere Català havia de lliurar al mateix monestir l’any 1391 pel seu mas de la partida de s’Abadal: totes aquestes coincidències són prou il·lustratives. Però a més, perquè en aquest mateix indret sabem que l’esmentat monestir posseïa un alou amb un límit gairebé idèntics als de la hisenda dels Molins de l’època Moderna: al Nord amb el Mont Baig (mons Baius o actual Sant Ramon), a l’Oest amb la riera de Sant Climent, a l’Est amb la carena del Mont Baig, i al Sud amb el límit dels actuals municipis de Viladecans i Sant Climent. També ens consta l’origen d’aquest alou del monestir: és una donació de Lobellus, sa muller i llurs fills a Santa Maria de Castelldefels, dependent del monestir del Vallès, feta el 970, segons document n. 92 del Cartulari de Sant Cugat. En aquest document ja s’hi esmenta una casa (ipso manso qui est casale), que evidentment, no cal identificar, però tampoc descartar la identificació, amb un mas anterior en el mateix lloc de l’actual.

Desconeixem el tipus de producció en forma detallada, però actualment encara es conserven l’era, el molí d’oli, la premsa de raïm i els corrals, que ens indiquen quatre característiques diferents de la producció. A més, essent el mas prop de la riera i amb fonts abundoses dins el mateix predi, podem suposar que hi havia horta i arbres fruiters. El document del 970 parla de vinyes i arbres (s’entén, fruiters), i sabem que 1829 Can Molins tenia cirerers. De corrals, no tenien solament els del mas (on el 1651 fou enterrada la muller de Jaume Molins, que morí empestada i, doncs, no pogué ser enterrada al cementiri parroquial), sinó que en tenien a d’altres llocs de Sant Climent i Viladecans, si més no durant els segles XVII i XVIII.

Els Molins, documentats a Sant Climent ja el 1587, ocupaven el mas durant la guerra dels segadors (com ens aclareix l’esdeveniment luctuós del 1651 ja esmentat), i el 1675 Pau Molins signa amb l’abat de Sant Cugat un pacte de precari (o nova laudatione) que devia ser, doncs, una renovació o reconeixement de contracte. La impressió que ens fan els documents d’aquest període és que a aquesta data seguí una època llarga de prosperitat econòmica, que s’estroncà, i fins potser es convertí en recessió negativa, cap als darrers decennis del segle XVIII. I és en aquest llarg espai de cent anys que es bastiren les diferents dependències de l’actual masia, com ens corroboren les inscripcions dels edificis.

I l’opus spicatum? Correspon a una masia anterior. El contracte de precari de 1675 s’estén sobre el mas Molins, “vocatum olim mas Deulofeu”. Aquesta família que precedeix, doncs, als Molins, la tenim documentada a Sant Climent a partir de 1391, i el 1459 el monestir de Sant Cugat els atorga un contracte d’establiment en aquest mas. Això ens fa recular, doncs, 200 anys la història de Can Molins.

Fins aquí els fets comprovats. Però, com ja hem dit, tot i que ara entrem en el camp de la hipòtesi, la masia del mas d’en Pere Català, del document de 1391, podria molt ben ser al mateix lloc que la masia Deulofeu-Molins. Les circumstàncies de ser a la mateixa partida (el topònim s’Abadal és prou clar), ser propietat del mateix monestir de Sant Cugat, i pagar un cens exactament igual, tant en la quantitat com en les altres característiques, com el dels Deulofeu i els Molins, ens ho fan creure així. A manca d’un especialista, nosaltres no podem datar aquest opus spicatum amb precisió, i només podem situar-lo entre el 970 i el 1675, però amb la tendència a situar-lo entre “ipso manso qui est casale” existent ja el 970 i el mas Català del 1291.

L’arxiu familiar (actualment desaparegut) era extraordinari com a arxiu particular. Els documents originals més antics reculen fins a la segona meitat del segle XV, i, en còpies notarials del XVIII, hi trobem una sèrie de l’any 1391, que ens ofereix la informació de fets esdevinguts al llarg d’aquest segle, el més antic dels quals és de 1311. Conté no solament documents relacionats amb la història dels Molins i del Mas, sinó aportacions externes i que a vegades sobten, com la sèrie que descriu any rere any, durant una seixantena, les eleccions d’una institució pública de l’Hospitalet de Llobregat del segle XVII, o els que ens parlen dels conflictes socials a Sant Climent i a Viladecans dels segles XVII i XVIII. Ja amb caràcter privat –per entrellaçaments d’interessos familiars- conté documentació que interessa a la història de Gavà dels segles XVI i XVII, la de Viladecans dels XVII i XVIII. Les de Sant Vicenç dels Horts i de Vallirana del XVIII, la de Sant Boi del XVIII i XIX, i, no cal dir-ho, la de Barcelona. Però també supera els límits de la història local i comarcal, amb una sèrie del 1391, valuosos per a l’estudi de la castellania de l’Eramprunyà, i concretament de la família dels poetes March, o bé el feix, voluminós, interessant i apassionant, del plet social o lluita de classes entre la noblesa terratinent decadent – en aquest cas el baró de Cervelló i Sant Vicenç- i la pagesia que se sent lliure del segle XVIII, en aquest cas tot un poble sencer, gairebé la totalitat dels pagesos de Sant Climent.

Entre els anys 2003-2004 l’Incasol, l’actual propietari, va efectuar en la Masia les obres de rehabilitació amb les que actualment podem trobar la construcció. S’hi van consolidar els murs de càrrega i es va fer una teulada nova seguint el model de la que anteriorment tenia el mas.